Potser estic generar massa expectatives?

En un dels espais de debat de seminari, vaig reflexionar força sobre la relació educativa que tinc amb una de les usuàries. Per tal de poder mostrar-li que pot confiar en mi o béper tranquilitzar-la en certes situacions, vaig explicar-li una informació sobre mi ( que no em comprometia pas) per tal de fer-me més propera. Però, després de sentir el debat de seminari vaig reflexionar i em vaig adonar que potser en certs moments m’havia relaxat i m’havia deixat endur més per una relació emocional que no pas professional.

Crec que al ser el primer cop que trepitjo el món social, encara no tinc armes per aconseguir confiança ni ser com fer-ho i per tant utilitzo aquelles del quotidià. Després de la reflexió, amb ajuda del debat, també em vaig adonar que potser no era tan greu la informació que havia donat, com les expectatives que potser estava generant en aquella usuària.

Potser el fet de tenir algú que cada dijous es preocupi i interessi per tu, va serntir-se bé. Però això ho de vigiliar i controlar per no sortir mal parades les dues. Cal remarcar, que crec que totes dues sabem que la nostra relació té una durada marcada i quan jo acabi les pràctiques això s’acabarà.

Davant aquest conflicte interior m’he fixat una primera meta; ser conscient d’allò que dic i de la relació que mantinc amb ella. Crec que més endevant podré trobar la solucó a aquest conflicte, si és que ho és.

Primer “petit” conflicte

Al centre hi venen mares on la majoria són d’ètnia gitana, menys una mare amb els seus dos fills que són equatorians. Cal destacar que no existeix la mateixa relació entre les pròpies gitanes ( tot i que no es coneguin), que entre les gitanes i ella. Explicant diferents situacions quotidianes de les seves vides es donen compte de la diferència que hi ha entre les cultures, i quan les educadores i jo oferim la nostra opinió és resalta més les diferents concepcions.

Però volia destacar el “petit” conflicte que va sorgir. El fill d’aquesta mare equatoriana, té tres anyets, gairebé no sap parlat i és molt molt mogut sense saber controlar la seva força. Com tot nen vol allò que els altres tenen i per poder aconseguir el seu fi emplea la força. Les educadores ja el coneixen i el van avisant de que ho ha de demanar bé o que s’esperi que després jugarà ell. Però si més no per aburriment, va agafar una petita escombra i a dues àvies que van tots els dies al centre ( on una porta al seu net) els hi va començar a pegar amb l’escombra. La meva tutora va agafar al nen per dir-li que allò no es feia, que havia fet mal, però la respota del nen va ser ben contrària a calmar-se. Va començar a escupir-la, pegar-la,etc. Va agafar al nen i el va seure a una cadira com va poder, aquest volia marxar i ella li deia que si volia marxar s’havia de calmar i parlar amb ella, per tal de marxar. Després de 15 minuts intensos de plorar i plorar, es va adonar que no tenia més remei que callar si volia marxar. Llavors al callar van començar a parlar i el nen va demanar perdó a les àvies.

Vull destacar d’aquesta resolució del “petit” conflicte la constància de l’edudcadora, el fer-li saber que no podria marxar de la cadira fins que estigues més calmat i que ella no es mouria del seu costat fins que no ho fes. Crec que el fet de percebre algú constant al teu costat, que no t’abandona tot i haver fet algo malament, fa que valoris més aquella persona, i al acabar el nen li va donar una gran abraçada a l’educadora.