Mares i fills

En el Zoo vaig poder observar una relació sòlida entre mares i fills. Les mares estaven tant il·lusionades amb la sortida que ho transmetien als infants, ja que són alguns molt petits i no sabien ni on estaven. Cap mare volia que el seu fill es perdés aquell esdeveniment i els esdeveniments que succeïen en el Zoo. Es  mostrava com les mares volien que els seus fills veiessin tot allò, ja que era un moment especial. Eren com ganes d’ensenyar els diferents animals. No sé com redactar-ho, però la il·lusió que es veia tant en els ulls de les mares com en els dels infants i veure aquestes ganes d’ensenyar-li tot allò que els envoltava, va ser gratificant.

La Tècnica i els infants

És cert que els infants del centre són molt moguts i inquiets, i realment costa de controlar-los, però la tècnica infantil ha establert una relació especial amb cada un d’ells que fa que els infants l’atenguin si ella demana atenció, és a dir, seguir les seves indicacions.

 Crec que aquesta relació educativa tant propera entre infants i Tècnica, que no s’ha donat entre tots els infants amb les altres educadores socials, s’ha esvevingut gràcies  ala constància de la tècnica ha estar al seu costat, a preparar activitats per ells, a estar atenta per ells,etc. És un èxit aconseguir que tots els infants, on hi ha alguns amb cert problemes d’autisme per exmple, s’asseguin al voltant d’una taula amb tranquil·litat i estiguin disposats a fer un activitat preparada, deixant de banda el seu propi joc.

Monotema; el sexe

Sempre que fem tallers, moltes mares ni el realitzen i només es dediquen a parlar de sexe i relacions que han mantingut. Realment pot ser una espai molt beneficiós per parlar aquests temes però també crec que s’han de saber portar i controlar.

Quan jo hi estat present i les he escoltades, m’he adonat que no hi ha ningú que las moderi. És la conseqüència de que les educadores hi estiguin presents puntualment, ja que la tècnica infant està amb els infants. Jo només em sento espectadora d’allò que passa i si que algun cop he intentat aprofundir en les seves reflexions, però per por o vergonya retonen a lo més simple. Crec que aquest espais haurien d’estar més controlats i aprofitats per les educadores, ja que traurien grans resultats.

 

Un espai més proper

El fet d’estar en un parc, mengat pipes i relaxades parlant, va ser un moment propici per tractar temes de preocupació de els usuàries. Així ho va fer una de els educadores, i alhora que unes jugavem amb els infants i les mares a fútbol, ella va aprofitar per aprofundir en una problemàtica d’una mare que porten treballant des de fa temps.

Per tant, alhora d’intervenir s’han de contemplar certs espais no reglats que potser són en els que més es poden aconseguir certes coses. La relació educativa molts cops s’edevé en espais percebuts molt reglats per l’usuari, com potser al despatx del centre,etc. El fet d’estar un parc jugant i poder tractar temàtiques importants amb un ambient més distens i relaxat pot facilitar i millorar aquesta relació educativa.

Un mateix espai amb diferents dimensions.

La trobada va ser força original i oportuna, ja que varem poder coincidir moltes entitats amb un fi comú al barri de La Mina.

“Un mateix espai amb diferents dimensions” s’esdevé al fet de que en una celebració per el dia de la dona treballadora es trobessin usuaris, professionals, gent del barri… per aquest interès. És per això, que vaig poder mantenir diverses relacions.

D’una banda, amb les usuàries del centre ens varem trobar a un espai diferent que comportava unes sensacions i vivències diferents. També vaig poder observar el tipus de relació que tenien amb altres entitats o gent del barri. Les professionals d’altres entitats es van interessar en mi, pel fet de que estigués fent pràctiques, cosa que ens va permetre mantenir conversa sobre la carrera universitària, la pràctica,etc. També vaig poder parlar amb la gent del barri i tenir una òptica més propera del que era la realitat de la Mina.

Vull destacar que aquell dia a més de sentir-me un membre més de l’equip del Creixem Junts, em vaig sentir una més del barri de La Mina.

Una escola bressol o un espai per compartir?

Vaig tornar a tenir la sensació de que les mares pensaven que aquell centre era més una escola bressol, que no pas un centre per estar amb els seus fills. Moltes mares es posaven a esmorzar i demanaven indirectament que algú estigues per els seus fills, mentre elles esmorzaven tranquilament i xerraven entre elles. No conec quin tipus de presentació se li fa del centre a la mare, però crec que s’hauria de reforçar molt l’aspecte “Creixem Junts”, ja que és la finalitat del centre.

Ara sí gaudim junts.

Si en relació a l’espai “Gaudim junts” tenia certs dubtes si realment aquest títol era pertinent, aquest segon dia vaig poder posicionar-me. Crec que aquest taller estava més pensat perquè les mares o àvies pugessin interactuar més amb els infants en el taller. Aquest consistia en enganxar arròs en un sol dibuixat un paper. La cura que s’havia de tenir en no passar-se amb el pega o controlar la quantitat d’arròs que es posava, combinat amb somriures i satisfacció dels treball conjunts de mares i fills, va ser el resultat del taller. Vaig veure una relació educativa amb triple vessant; les educadores cap a les mares, les mares cap els infants i les educadors cap els infants. Crec que el fet de que totes tres figures compartissin una mateixa motivació, com era que el taller sortís bé, va fer la bona relació i interacció entre tots tres.  Les mares que van venir estaven molts agraïdes amb les educadores per la tasca que fèiem i per com les tractaven a elles i als seus fills. Va haver un petit canvi de relació en consonància al grup de dones del primer dia. Crec que van veure la veritable finalitat del recurs, no pas de ser una escola bressol o un cangur, sinó de crear espais per poder créixer ( de diferents formes i a diferents ritmes) tant mares com fills.

Gaudim junts?

El fet de tenir espais poc reglats, com potser un esmorzar ajuda a emergir informacions que en altres contextos potser no coneixeríem de les usuàries.

Hem va sorprendre molts comentaris de les mares cap a les educadores, sobretot alhora de fer el taller. Frases com “Cuidame al niño que sinó no puedo hacer el taller!”, em van sorprendre ja que pel que jo havia entès aquell centre estava plantejat des d’una òptica de unió entre mares i fills, de crear espais per viure aquests moments.

De fet el títol del dijous és “Gaudim junts” i la situació que es va donar era mares per un cantó relaxant-se i xerrant amb les seves companyes i una educadora i una tècnica infantil fent-se càrrec dels seus fills. Si es cert que vaig veure una relació d’estima entre usuàries i educadora i alhora de respecte, però a vegades es podia intuir que les mares no anaven allar per gaudir amb els seus fills si més no per relaxar-se. La meva relació amb elles va ser molt suau i en petites dosis. Vaig estar bastant d’observadora i veient quin tipus de relació mantenien entre elles i amb les educadores. Però les pròpies usuàries em volien fer partícip de les seves preocupacions i temes a debatre, i em feien participar activament. Suposo que per aquest fet, a les dues hores entre esmorzar i taller, em vaig sentir mol acollida per les mares i no gens rebutjada.